Tradició i innovació en l'Arquitectura de terra de Burkina Faso
Grau en Fonaments de l'Arquitectectura | juliol 2017
La terra és un dels materials de construcció més antics i utilitzats a tot el món i especialment en països com Burkina Faso, on la facilitat d'obtenció d'aquest, així com les seues diverses formes d'aplicació la converteixen en un recurs òptim per a l'edificació. La influència europea, no obstant això, ha propiciat la incorporació de nous materials, com el bloc de formigó i la xapa metàl·lica, que res tenen a veure amb la tradició constructiva, el clima i la societat del país.
Arran de la situació d'insostenibilitat econòmica, ecològica i social que suposa la utilització d'aquests materials constructius, cada vegada són més les obres que utilitzen la terra, en nous formats i dissenys millorats, com a material de construcció principal, retornant prestigi i ús a un material socialment ignorat i desprestigiat.
TRADICIÓ
L'estreta relació entre la forma de vida de cada poble i la seua arquitectura implica una àmplia varietat de tipologies, tant en l'organització del territori com en la pròpia edificació. No obstant això, totes elles responen a factors comuns com el clima, la protecció solar i, per descomptat, la terra com a principal material de construcció.
L'evolució dels primitius assentaments ha donat lloc a una sèrie de poblats constituïts per diferents agregacions (conjunt d'edificacions organitzades en funció de l'estatus social dels seus habitants i que suposa una entitat pròpia i autònoma dins del poblat). Els diferents conjunts poden classificar-se, de manera conceptual i atenent la seua morfologia, en agregacions de forma circular, poligonal i irregulars. Aquesta classificació condicionarà, al seu torn, la dels habitatges, que seran circulars o poligonals en funció de la forma del conjunt en el qual es troben.
Els aspectes comuns dels diferents pobles i agregacions són el seu caràcter defensiu donats els múltiples enfrontaments històrics entre grups ètnics fins i tot entre membres del propi poblat, la marcada transició entre els espais (privats a l'interior dels habitatges, semi públics en els espais exteriors annexos a ella i públics en les zones exteriors del conjunt) i l'intens control visual tant a l'interior com a l'exterior.
Els habitatges circulars solen estar construïdes amb tova i murs de terra modelada principalment, i la seua agrupació rigiditza el conjunt, constituint un sistema estructural capaç de resistir eficaçment els empenyiments horitzontals. Els habitatges de formes poligonals es construeixen tant amb tova com utilitzant la terra en el seu estat plàstic. Aquesta tipologia suposa una “evolució” dins de l'àmbit de l'habitatge tradicional, encara que el canvi morfològic no varia les funcions descrites anteriorment. En aquest cas, no obstant això, no es té l'estabilitat estructural amb la qual compten les agrupacions d'habitatges circulars, per la qual cosa es construeixen els diferents habitatges i habitacles perpendicularment els uns amb els altres per a afrontar els esforços horitzontals.
A més d'habitatges, les diferents agregacions compten amb una sèrie de graners , tant comuns com privatius, on s'emmagatzemen les collites preservant-les de la intempèrie. La seua disposició sol variar d'un conjunt a un altre, però principalment es tracta d'obres aïllades dins del propi recinte.
Les diferents solucions constructives emprades tradicionalment tenen en compte:
- els fonaments , elements essencials per a resoldre problemes de durabilitat deguts a la humitat per ascensió. Es realitzen, principalment, amb un llit de grava tant per a murs com per a suports.
- els murs de terra, on s'empra el mateix material que s'extrau del sòl on es realitzarà la construcció. Existeixen tres variants en el procés de conformació final del material: tova, terra modelada i mur de mà o cob.
- les cobertes de terra, que tenen un caràcter “pesat” en contraposició a les cobertes vegetals, que serien “lleugeres”. La solució més comuna és la coberta plana d'accés general, que pot realitzar-se sobre un bastidor o marc de fusta o sobre voltes de terra.
El principal motiu de la degradació de la terra és l'exposició a la intempèrie, sent l'aigua, el sol i el vent els principals factors d'aquesta degradació. La protecció contra aquests agents s'aconsegueix a través de diferents detalls i elements constructius entre els quals destaquen els revestiments i arrebossats de terra. Aquests tendeixen a incrementar la seua grossària en els punts de major degradació com les cantonades i els marcs de les fusteries. També es revist l'interior dels murs i el sòl dels habitatges.
INNOVACIÓ
La influència europea en l'arquitectura de Burkina Faso ha suposat un canvi en les seues edificacions, tant en la materialitat com en la seua funció i disseny. Els blocs de formigó i les cobertes metàl·liques han substituït, en gran manera, als tradicionals habitacles construïts amb materials vernacles com la terra i els diferents elements vegetals. Aquesta evolució té un gran impacte en la vida i suposa la disminució del confort climàtic dins dels habitatges, la individualització de les mateixes (en construir-se aïllades en contraposició al concepte d'agrupació tradicional) i la dependència estrangera a l'hora d'importar els materials de construcció. L'avantatge que aporta aquest sistema, no obstant això, és la durabilitat, ja que aquest tipus de construccions no precisen a penes manteniment, sobretot després de la temporada de pluges.
Però, malgrat aquest “entorn hostil”, existeixen també noves construccions realitzades amb terra des d'un punt de vista nou. El material més utilitzat en aquest context és el Bloc de Terra Comprimida, una rajola premsada mecànicament que sol portar una xicoteta proporció de calç o ciment i es deixa assecar a l'aire lliure per a formar murs de fàbrica. A més, els dissenys dels diferents edificis estan enfocats a combatre els factors climàtics a través d'elements passius.
Amb aquesta tipologia de construcció trobem complexos com el Panafrikan Institute for Development en Ouagadogou, que a més d'utilitzar la terra com a material de construcció intenta agrupar-se seguint patrons tradicionals, el Complex d'Educació Primària de Gando, realitzat per l'arquitecte local Francis Kéré o l' Escola Secundària de Baasneeré.
Aquest canvi en la materialitat i disseny dels edificis suposa una notable millora en els nivells de confort de l'interior d'aquests, adoptant a més, una aparença més concorde a l'entorn en el qual es troben.
No obstant això, al meu entendre, aquesta solució no pot prendre's com a única o definitiva ja que, malgrat comptar amb un material vernacle i comptar amb mà d'obra local formada per a tal fi, les decisions projectuals són preses, en la seua majoria, per tècnics estrangers que continuen utilitzant criteris aliens a la tradició del lloc. Aquesta reflexió no suposa una crítica a la labor que realitzen els arquitectes i organitzacions promotores d'aquesta mena d'edificacions, ja que gràcies a molts d'ells, s'està tornant a utilitzar un recurs vernacle i sostenible en l'edificació com és la terra, sinó que al·ludeix a la necessitat de tindre més en compte la tradició a través de la seua reinterpretació com a via per a la millor adequació al paisatge i a la forma de vida local.
La realització d'aquest treball ha suposat per a mi el descobriment d'una modalitat de construcció que no havia considerat mai fins al moment de fer aquest treball i que ara mateix considere bàsica i necessària per al desenvolupament de països com Burkina Faso. El treball complet pot descarregar-se des del repositori RiuNet de la UPV i pot llegir-se en issuu.
